Capítol 18 – Maleïts
És l’eterna pregunta. Ha existit mai un cine valencià? Un cine que ens siga propi, autòcton, genuí…? Hi ha una vertadera estructura d’indústria i producció cinematogràfica valenciana tal com es reconeix en altres autonomies? L’hem tinguda alguna vegada?
El documental Cinema i Utopia, que es va presentar a la Mostra de València – Cinema del Mediterrani, busca la resposta a través d’un mosaic de testimonis de veus autoritzades en el tema.
Cinema i utopia ens parla també d’aquells cineastes que, al marge de la producció, distribució i exhibició d’un hipotètic circuit comercial, han creat la seua pròpia obra moltes vegades amb una voluntat molt més expressiva i contracultural que pròpiament cinematogràfica.
Esta generació de creadors i cineastes, que va proliferar i va desenvolupar la seua obra durant els anys seixanta i setanta, es coneix com “els maleïts”. Una generació que no va ser compacta, ni homogènia i que sembla que no va germinar en cap moviment cinematogràfic posterior de rellevància, tot i que segons apunten alguns testimonis del film, va constituir un autèntic conat de cine valencià.
En el documental es destaquen també dos títols com les pel·lícules de referència del cinema independent valencià. Aquests films són Orfeo filmado en el campo de batalla, d’Antonio Maenza, el màxim exponent del cine avantguardista d’aquesta etapa, i Salomé, de Rafa Gassent, un dels autors que va realitzar més obres classificades en esta tendència de cinema independent o underground valencià. A l’enllaç podeu veure el curtmetratge realitzat a partir dels materials recuperats del film Salomé, segrestat pel Tribunal de Orden Público l’any 1971.
El documental Cinema i utopia presenta quatre casos paradigmàtics, quatre films d’èxit ―cal entendre el concepte d’èxit en el sentit més ampli― que difereixen entre si, que van generar diferents reaccions, i que són reivindicats per no pocs com a exemples fonamentals de la història filmogràfica valenciana: La portentosa vida del padre Vicente, de Carles Mira; El virgo de Visanteta, de Vicente Escrivá, basada en el sainet de Josep Bernat i Baldoví; Tres en raya, de Paco Romá i Cada ver es, d’Ángel Garcia del Val.
Capítol 4: Manuel Palau
Un dels compositors més importants de la música valenciana del segle XX i mestre de diverses generacions de músics és, sens dubte, Manuel Palau. Ens endinsem en un perfil ple de matisos, amb una activitat vertiginosa, que va abastar molts àmbits.
Escoltem una de les partitures més aclamades de la seua prolífica obra, Coplas de mi tierra, de 1919, interpretada per l’Orquestra Municipal de València el dia de cap d’any de 1972, amb la direcció de Luis A. García Navarro.
Un dels períodes més prolífics de Palau van ser els anys 30 del segle XX, on trobem títols com ara Marxa Burlesca, un fragment de la qual podeu veure seguidament interpretada per l’Orquestra Municipal de València en la Televisió Espanyola l’any 1971.
Altre peces reeixides de Manuel Palau són Divertimento per a orquestra o Campanes, per a piano, que Antonio Galera interpreta en directe al piano de Les cinc llunes.
Capítol 4: Hara Alonso
Parlem sobre música experimental i performance amb Hara Alonso, pianista i compositora especialitzada en la barreja d’electrònica, dansa i música instrumental.
A l’àlbum debut de Hara Alonso, Pianoïse, el piano i l’electrònica es creuen. Una exploració entre harmonia, atonalitat, ritme i textura. El resultat és una dansa sònica que es mou al voltant dels extrems tímbrics, de vegades tendres i de vegades violents. La paleta sonora és àmplia i eclèctica, una barreja d’elements sonors provinents de la música contemporània, la dansa i el soroll.
Com a pianista, Hara explora els límits de les possibilitats tímbriques de l’instrument a partir de la seua intervenció amb tota mena d’objectes. En les seues composicions, el piano deixa de ser un instrument convencional per a convertir-se en un aparell d’especulació sonora.
L’últim disc de Hara Alonso és Somatic Suspension, una anàlisi del despreniment i la quietud. Ple de malestar i profundament personal. L’autora va utilitzar el seu instrument com a vehicle cap a la introspecció, de la qual van eixir línies de piano que criden l’atenció per la seua senzillesa i repetició.
“Els sons de l’escola rural” és un projecte que busca experimentar amb el so des de la vivència personal, posant especial èmfasi en els processos de creació col·lectiva i relacionant-los amb tres conceptes claus: el paisatge sonor, l’oralitat i la gravació sonora.
La valenciana Elma Sambeat i el pianista francés Baptiste Bailly presenten Muerto de amor, un disc en què aconsegueixen un so únic i personal a ritme de jazz i de música popular. Un treball que ret homenatge a l’obra immensa i inacabable de Federico García Lorca.
Redacció Cristina Quílez, Saray Puchades i Guillem Nicolàs
Producció Estela Martínez
Assessorament lingüístic Glòria Banyuls
Edició Francesc Bosch
Realització Arnau Múria
Disseny sonor Tere Núñez
Direcció Amàlia Garrigós
Continguts multimèdia Borja Pons
