Capítol 19 – A la lluna de València

Teatre al carrer

L’experiència artística és bàsicament un procés de comunicació. Un instant precís del qual participen dos actors principals: el creador, que busca compartir el que té a dins, i l’espectador, que rep els missatges a través de múltiples canals, sentits i experiències d’allò més diverses. En tots els casos, l’essència és sempre la mateixa, però les formes, el medi i l’entorn, poden arribar a marcar la diferència. Això és el que fa del teatre al carrer un art tan especial, una disciplina que busca traure els espectacles de les parets del teatre i portar-los a l’espai obert perquè tothom puga gaudir d’ells. Un exemple, l’espectacle Ambicions de Marta Sitjà en el Festival Internacional de Teatre de Carrer de 2016.

El teatre de carrer és una disciplina artística mutant que es manifesta en possibilitats infinites i que a casa nostra té el seu particular centre neuràlgic a Vila-real. A la ciutat resideixen la major part de companyies valencianes dedicades al teatre de carrer del moment. Amb poc més de 50.000 habitants, la ciutat de la Plana s’ha convertit en la plaça europea amb més artistes de carrer per metre quadrat, un fet els orígens del qual cal buscar als anys 80 i que ha anat creixent fins a hui. En aquest procés, el FITCarrer ha servit com a font d’inspiració i com un element que ha despertat en els veïns i veïnes una gran passió per les arts de carrer.

El Festival va nàixer l’any 1988 de la mà de Xarxa Teatre, una companyia que va ser pionera en aquesta disciplina i que ha aconseguit convertir-se en un referent. Els seus espectacles s’han representat en tot el món i davant de milers d’espectadors, quasi quatres dècades d’història que han deixat han deixat moments inoblidables.

La decisió de traure el teatre al carrer no és casual, sinó que la idea és clara: fer que la cultura no siga una cosa exclusiva de les elits. Tothom ha de tenir-ne accés, i Nelo Vilanova, un dels fundadors de Xarxa ho té molt clar:

En els seus viatges pel món, Xarxa Teatre no ha estat sola, sinó que amb ella han viatjat els personatges, llegendes i tradicions pròpies de la cultura valenciana, un treball que ha permès donar la importància que mereixen personatges com El dolçainer de Tales, La Bruixa Marruixa o L’home del Sac, entre d’altres. 

En aquest procés de posada en valor de les tradicions valencianes, la dolçaina ha jugat un paper principal. Xarxa ha portat el seu so a tot el món de la mà de Pasqualet, un dolçainer incansable que va jugar un paper fonamental en la recuperació d’aquest instrument.

Xaxa Teatre ens obri les portes de l’espai on creen i emmagtazemen tot tipus d’estructures, criatures, vestuaris i vehicles impossibles, protagonistes tots ells de les seues obres.

Si Xarxa Teatre van ser els pioners en traure el teatre al carrer, d’altres companyies van seguir el seu exemple amb espectacles de tot tipus. Una d’elles és Visitants, que durant molts anys va fer vibrar places senceres amb el seu espectacle Fam de Foc.

Al teatre de carrer no tot són espectacles vibrants, sinó que també hi ha espai per a tractar temàtiques de qualsevol tipus. Un exemple és Maletes de Terra, una proposta de Visitants que va guanyar el premi al millor espectacle de teatre de carrer en els premis de les arts escèniques valencianes en 2020. L’obra parla de la memòria històrica a través de les dones represaliades en una proposta amb una forta càrrega poètica. Sonia Alejo és l’autora d’aquesta proposta colpidora.

Capítol 5: Carina Pesch

The automatic speaking, o parla automàtica, és una tècnica d’improvisació vocal desenvolupada per l’artista sonora Antje Vowinckel. Una fusió entre l’escriptura automàtica aplicada a l’spoken word, o paraula parlada, i la música concreta aplicada al llenguatge. Es transformen pensaments a la veu, a l’oralitat, i l’única regla és no parar de parlar en cap moment.

A l’artista Carina Pesch, autora protagonista d’aquest últim episodi de “L’estetoscopi”, li agrada fer ús d’aquesta tècnica mentre està caminant. Ens conta que les paraules s’adapten al ritme del passeig, que s’aconsegueix tal immersió dins de l’entorn, que a poc a poc ja deixa d’estar pensant en les paraules. Un exercici poètic per tal d’aconseguir bons materials sonors per a les seues composicions.

Escoltem The Ears May Travel, una compilació de composicions a partir de gravacions pures d’entorns que va començar a existir espontàniament durant l’inici de la pandèmia a Europa a la primavera del 2020. Durant el tancament, Carina va sentir el desig de viatjar, almenys amb la imaginació, en un moment en què països de tot el món tancaven les seues fronteres.

En paraules de Carina: “Vull que el món experimente acústicament la vitalitat del món fora de casa seua i que es gire cap a l’exterior enmig de tota la interioritat d’aquests temps, almenys amb la consciència”.

L’artista sonora alemanya es pren el seu temps per tal de conéixer els llocs i intentar percebre el que és inspirador. Escoltar té una dimensió política per a entendre diferents percepcions del món i ens ajuda a sentir les contradiccions en un mateix entorn. The Ears May Travel és una forma de meditació per París, Indonèsia, Creta, Pirineus… El projecte va estar seleccionat als premis Sound Walk en 2020.

Podeu seguir capbussant-vos en el món de Carina Pesch en el seu web o en els perfils de SoundCloud i Bandcamp.

Ens apropem a les primeres músiques que escoltem en la nostra vida: les cançons de bressol, i ho fem a través de l’obra fonogràfica de l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax i dels fons de la fonoteca de materials de l’Institut Valencià de Cultura. Parlen Carles Hernández, investigador musical; Vicent Torrent i Josemi Sánchez, de la fonoteca de materials; la cantant Teresa Segarra, i Vicent Manuel Garcés, professor i doctor en Etnopoètica.

Capítol 5: Maria Teresa Oller

En el nostre recorregut per les compositores i compositors valencians ens detenim en Maria Teresa Oller, compositora, pedagoga i investigadora. Repassem la vida i l’obra d’aquest referent en la recopilació i la posada en valor de la música tradicional valenciana.

Amb una formació molt sòlida, la seua activitat va ser molt intensa i la seua aportació a la música valenciana capital en àmbits com el de la musicologia o la recuperació del folklore. 

Com a compositora podem destacar que el seu catàleg d’obres, no molt extens, se centra bàsicament en el terreny vocal, encara que també va escriure peces instrumentals i, en particular, per a piano.

És el cas de Cipreses, una peça que el nostre pianista i col·laborador Antonio Galera ens ofereix en directe al nostre estudi.

I el seu Concert per a piano que escoltem en aquest video interpretat per l’Orquestra del Conservatori Superior de Música de València amb Bartomeu Jaume al piano.

Redacció Cristina Quílez, Saray Puchades i Guillem Nicolàs
Producció Estela Martínez
Assessorament lingüístic Glòria Banyuls
Edició Francesc Bosch
Realització Arnau Múria
Disseny sonor Tere Núñez
Direcció Amàlia Garrigós

Continguts multimèdia Borja Pons