Capítol 20 – Avinença

Posar en marxa una obra de teatre és bàsicament un treball d’equip. Un procés meticulós en el qual cada element ha d’encaixar a la perfecció amb els altres, com si es tractara d’un engranatge de precisió. I clar, a l’hora de fer funcionar este mecanisme, tota ajuda és poca.

El teatre és una disciplina artística que es pot presentar en formes i estils molt diferents. En tots els casos però, l’experiència és un grau en aquest camp a l’hora de saber quines històries contar al públic i quina és la millor forma de portar-les a escena. La companyia Arden Teatre fa vint-i-cinc anys que ho fa. Un quart de segle al llarg del qual, si bé les propostes i els contextos han canviat, l’essència de la dramatúrgia segueix sent la mateixa.

Ens colem en l’assaig general de 7 Reinas, la reposició de l’obra que va inaugurar la Sala Russafa fa més de 10 anys. Sobre l’escena trobem l’actor Saoro Ferrer, interpretant la reina Maria Estuardo, amb guió de Chema Cardeña.

Precisament Chema Cardeña i l’actor Juan Carlos Garés van decidir posar en marxa la seua pròpia companyia, Arden, l’any 1995 amb l’objectiu de poder representar obres de repertori, de teatre clàssic, que no sempre tenien cabuda en l’oferta habitual. Hui la seua proposta de mirar al passat per a parlar del present s’ha convertit en una senya d’identitat pròpia i que els ha portat molts èxits. Un altre exemple, el veterà Juan Mandli, interpretant Catalina la Gran, emperadriu de Rússia.

Coincidint amb el 25 aniversari de la companyia, Arden va recuperar el passat mes de febrer la seua obra 7 Reinas, una proposta de teatre d’investigació on set actors interpreten set dones que van regnar en el món en els seus dies. Deu anys després de la primera estrena, la proposta segueix sent d’actualitat, tant o més que quan es va escriure. Entre els actors que participen en l’obra trobem també José Zamit, qui dona vida a Catalina de Suècia.

Al llarg de tots aquests anys, el duo format per Chema Cardeña i Juan Carlos Garés, a més de ser creadors, han hagut d’aprendre a fer també d’empresaris. Tirar endavant una companyia de teatre no és senzill i en aquesta feina tota ajuda és poca. David Campillos és la tercera pota en la família d’Arden, un suport fonamental per a la companyia, ja que al darrere de cada estrena i de cada obra hi ha molta feina que no es veu. En el cas de Campillos, a més d’encarregar-se de la gestió i la producció, en aquest 7 Reinas, interpreta la música de l’obra en directe. En el vídeo següent, en què Manuel Valls interpreta Isabel de Castella, a David se’l pot veure al fons de l’escenari, amb el seu baix elèctric.

Després d’haver posat en marxa la companyia, el repte següent d’Arden havia de ser el de gestionar el seu propi teatre. El repte es va fer realitat i hui els tres socis gestionen també la Sala Russafa, un centre cultural al barri que li dona nom, obert a tota classe d’iniciatives. De moment, el projecte ha complit els primers deu anys de vida amb una salut de ferro i ha aconseguit crear-se un públic fidel.

Avançar, insistir, treballar, construir, refer i, quan sembla que has arribat allà on volies estar, mirar enrere i tornar a començar, amb la convicció que l’important és el camí recorregut. Aquesta és precisament una de les claus de l’èxit d’Arden, de Joan Carles, de Chema i de David, que no tenen por de mirar al passat per a pensar un futur millor. Arden sembla haver trobat la seua pròpia recepta que, tant de bo seguisca funcionant almenys durant vint-i-cinc anys més.

Benvinguts, senyores i senyors. Benvinguts, xiquetes i xiquets. Benviguts al teatre. O millor dit, al circ. Preparats, perquè comença l’espectacle!

Així rebia el seu públic el Circ del Gran Fele, una de les companyies de circ modern que més han treballat per la posada al dia d’esta disciplina artística. Una proposta on la presència d’animals vius es va substituir per una bona dosi de fantasia, imaginació i música en directe.

Estufeta de cor, la nostra pallassa de capçalera, ens acompanya a visitar l’emblemàtic espai on la companyia ha produït i assajat tots els seus espectacles, i on descansen una quantitat immensa de disfresses, decorats i estructures de tota mena esperant una nova oportunitat en algun espectacle pròxim.

La companyia es va posar en marxa fa més de vint anys, dues dècades al llarg de les quals han portat els seus espectacles per tot el món i que els han valgut importants reconeixements nacionals i internacionals.

La tradició del Gran Fele però, es remunta més enrere en el temps, quan Rafael Pla Albiach i José Manuel Pla Albiach van prendre el relleu de son pare, un pallasso que en la dècada dels 50 esquivava la censura per omplir de rialles i d’alegria les places i els carrers de València. A poc a poc, els dos germans van posar en marxa una companyia que s’ha caracteritzat per la capacitat de sorprendre grans i menuts.

Així, mentre José Manuel es posava el nas de pallasso, i es convertia en l’admirable Senyor Pla, Rafa va deixar de costat la disfressa per fer de la seua barba, del seu bastó i del seu tarannà particular, una senya d’identitat pròpia.

Malauradament, l’alma mater del Gran Fele, Rafa Pla, ens va deixar el passat octubre de 2020, però el seu llegat i l’estima dels qui van treballar amb ell serveixen per a recordar la vitalitat d’un home que va saber revolucionar el seu món. L’espectacle, una vegada més, ha de continuar.

Capítol 5: Sons xicotets

Estem a casa d’Edu Comelles. Hui no eixirem d’aquestes quatre parets, perquè després de la pandèmia i el confinament que vam viure el 2020, vam aprendre a familiaritzar-nos cada dia amb un paisatge sonor de portes endins, de sons xicotets, pròxims i a cau d’orella. Fem un xicotet recorregut per eixos paisatges quotidians de distàncies curtes i horitzons sonors.

I què és això de l’horitzó sonor? L’horitzó sonor és la distància màxima que ens separa a nosaltres com a oients del so més llunyà que podem escoltar. Per això, si ens va tocar passar el confinament en un pis xicotet, el nostre horitzó sonor difícilment arriba als 40 metres quadrats, per posar una xifra.

Durant la pandèmia, la iniciativa Home Diaries fou una invitació a artistes i músics per a crear un disc o EP que documentara la seua experiència personal amb el confinament i el distanciament social. La sèrie reflecteix una varietat de sons, estils i idees úniques de cada artista en aquella situació complicada. Podeu escoltar totes les peces de Home Diaries en el web del projecte.

L’aportació d’Edu Comelles a la iniciativa va ser Mirar Lluny, una peça que il·lustrava un 2020 ocupat amb l’arribada dels seus bessons. El treball, enregistrat en els xicotets moments de temps lliure que la nova paternitat li deixava, és una composició meditativa, clàssica però alhora moderna, la més musical del creador fins ara.

Six Drummers és un col·lectiu d’artistes que fan música, pel·lícules i actuacions en directe que pretenen reptar els fonaments de la música i explorar els límits entre el so, la música i la imatge. En Music for one apartment and six drummers trenquen totes les regles per a fer música utilitzant tota mena d’objectes quotidians que podem trobar dins d’una vivenda com a instruments.

I acabem aquesta última peça de “Notes de so” de la mà d’un expert en sons a cau d’orella, un alquimista del silenci i de la calidesa de les coses reduïdes, dels sons xicotes basats en la proximitat i en la quotidianitat que ens han acompanyat des de les nostres cases, siguen grans o xicotetes. Pequeñas melodías és la proposta de l’artista argentí Federico Durand.

Autor de totes les fotos: Edu Comelles

Berlanguianes.

El terme berlanguià/berlanguiana va ser acceptat per la Reial Acadèmia Espanyola a les portes de l’Any Berlanga, en novembre de 2020.

La incorporació del concepte al diccionari de la llengua espanyola va ser a proposta inicial de José Luís Borau, president de l’Acadèmia de Cine entre 1994 i 1998, que en el seu discurs d’ingrés en la RAE va explicar els motius de la seua reivindicació:

“Cada vegada escoltem més freqüentment descriure un personatge o una situació de la vida real com felliniana, buñuelesca o berlanguiana. Terme, aquest últim, que caldria incorporar al diccionari de la llengua espanyola, com homenatge a qui ens ha proporcionat una visió agredolça i commovedora de nosaltres mateixos, a més de ser, de portes endins, el nostre primer creador cinematogràfic.”

Luis García Berlanga reuneix els mèrits propis perquè el seu nom haja inspirat un qualificatiu estés i popularitzat ―i ara ja reconegut oficialment― i perquè totes les institucions de l’àmbit cultural, així com els governs espanyol i valencià, es bolquen enguany en la commemoració del centenari del seu naixement.

Veiem la presentació de l’Any Berlanga del ministre de cultura José Manuel Rodríguez Uribes en una peça informativa dels companys d’À Punt NTC.

Berlanga és reconegut com un dels nostres cineastes més importants de tots els temps. La seua filmografia està farcida de títols imprescindibles en la història del cine espanyol i s’ha convertit en crònica i crítica de la societat del seu temps, l’Espanya del segle XX.

L’any 1994 rebia el premi Goya al millor director per Todos a la cárcel. En el seu discurs, el director valencià retia homenatge a una generació de cineastes, de la qual es sentia deixeble, que als anys 50 va crear un gènere autòcton i genuí, la comèdia popular espanyola, amb referents com José Luís Sáenz de Heredia, Mariano Ozores o Jose María Forqué.

Per a entendre bé allò que significa Berlanga és imprescindible conéixer el seu cine. I un dels llocs de referència per fer-ho és el Berlanga Film Museum. El web naixia en 2012 amb el propòsit que l’obra cinematogràfica, literària i cultural de Luis García Berlanga, així com els aspectes menys coneguts de la seua biografia i les reflexions teòriques i crítiques que ha generat el seu treball al cinema pogueren consultar-se en línia tant per crítics i historiadors, com per totes aquelles persones que s’interessen per conèixer més a fons la figura del cineasta valencià.

Dins del projecte Berlanga Film Museum s’inclouen la seua filmografia, testimonis, fotografies, vídeos i arxius sonors que permeten donar una visió més àmplia del que va ser la seua vida i el seu temps. Un dels aspectes més interessants és sense dubte la possibilitat de llegir els guions complets de totes les seues pel·lícules.

D’entre el material també destaca una infografia multimèdia en forma de línia temporal biogràfica, on s’apunten totes les fites importants de la carrera del director.

I acabem el repàs berlanguià a la Filmoteca Espanyola, la qual també ha volgut formar part en xarxes de l’homenatge al cineasta amb el vídeo següent, que recull alguns dels moments més emblemàtics de la seua filmografia.

Per a saber més de l’obra de Luis García Berlanga, podeu escoltar de primera mà les seues anàlisis sobre algunes de les pel·lícules com El verdugo, Bienvenido Mr. Marshall, Plácido, La escopeta nacional, La vaquilla o Todos a la cárcel a la sèrie de vídeos Berlanga vist per Berlanga, produïts per l’Institut Valencià de Cultura.

L’equip de Les cinc llunes està en avinença, en bona intel·ligència. Hi ha harmonia en tots els aspectes, no hi ha paranys ni notes falses. La nostra gratitud no trobarà mai paraules prou amables. Està tan contenta que se us penjaria del coll i vos enviaria deu mil milions de gràcies per segon.

Redacció Cristina Quílez, Saray Puchades i Guillem Nicolàs
Producció Estela Martínez
Assessorament lingüístic Glòria Banyuls
Edició Francesc Bosch
Realització Arnau Múria
Disseny sonor Tere Núñez
Direcció Amàlia Garrigós

Continguts multimèdia Borja Pons