Capítol 2 – La dansa que riu
En el segon capítol de Les cinc llunes l’actriu Pilar Almeria estrena la seua secció “La butaca”, en què fa un recorregut per la història del teatre valencià contemporani i alguns dels seus protagonistes. També ens parla del procés creatiu teatral, les produccions públiques i privades o la relació amb el públic.
En aquesta primera entrega ens convida, en primera persona, a fer una ullada a la trajectòria de la Companyia Teatre Micalet que ella va cofundar fa més de vint-i-cinc anys.
El Teatre Micalet, ubicat físicament a la centenària Societat Coral el Micalet, és un dels espais teatrals més emblemàtics de la ciutat de València. L’edifici original fou construït a finals dels anys 50 i era un pati senzill cobert d’uralita que acollia esporàdicament actuacions de teatre i sarsuela. Seguidament podem veure alguns programes de mà de l’època.
El teatre va patir un incendi l’any 1971 i fou reconstruït i reobert el 1974. És llavors quan comencen a passar pel seu escenari grans figures de la música com Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Al Tall o Ovidi Montllor, i del teatre, com ara Els Joglars, Dagoll Dagom o Els Comediants.
No és fins a l’any 1995 que un grup d’entusiastes del teatre, format per la mateixa Pilar Almeria i uns joves Joan Peris i Ximo Solano, agafen les regnes de l’espai. En la foto els podem veure als tres en una de les primeres reunions del que seria la Companyia Teatre Micalet.
La primera representació fou Nàpols Milionària, estrenada el 13 de maig de 1995. L’obra d’Eduardo De Filippo estava dirigida pel mateix Peris i tenia un extens catàleg d’actors i actrius com Isabel Requena o Pep Ricart, habituals en les produccions de la companyia.
Aquell primer espectacle el tancava la clàssica tornada del Tutti al mare, de Gabriella Ferri, cançó que tornaria a sonar, a manera d’homenatge i dues dècades més tard, a Nadal a casa els Cupiello.
Entre les moltes obres que ha interpretat la companyia, en destaquem una altra, Ser o no res, una versió peculiar i actualitzada de l’obra de Shakespeare més coneguda de la literatura universal. Protagonitzada per Sergio Caballero, Empar Canet, Pep Ricart i Pilar Almeria, el muntatge fou estrenat el desembre de 2014 i proposava un metateatre en clau de comèdia i drama en què quatre actors reflexionen sobre l’ofici, la manera de comunicar-se amb el públic i les seues inquietuds.
El jardí dels cirerers és una de les últimes representacions de la companyia. Protagonitzada per Pilar Almeria i dirigida, com és habitual, per Joan Peris, tracta la història d’una família d’aristòcrates russos que han de vendre la finca familiar per a poder fer front als seus deutes. Un clàssic que parla sobre un món en crisi, sobre l’amor i sobre el poder dels diners.
Noèlia Liñana és una ballarina i coreògrafa valenciana que ha desenvolupat la major part de la seua carrera entre Barcelona i Londres.
Durant deu anys va pertànyer a la companyia de dansa contemporània de Cesc Gelabert i Lydia Azzorpardi. Amb el músic Paco Enlaluna va presentar el seu primer espectacle, Sucre, on la paraula, la música i la dansa s’agafaven de la mà.
En els últims anys ha portat la dansa als instituts i ha donat l’oportunitat de debutar damunt dels escenaris a joves promeses. Sempre disposada a ajudar les noves generacions, ens obri les portes d’Estudio 21, on treballa amb un grup de ballarins i ballarines que busquen el seu lloc en aquest món de la dansa.
La seua passió, més enllà de la dansa i l’ofici de coreògrafa, és impulsar projectes amb joves que volen dedicar-s’hi. Per això té un especial interés a dur la dansa i la música als instituts i despertar la motivació de futurs artistes potencials.
Més a prop és una de les últimes propostes escèniques que dirigeix Noèlia Liñana amb la producció de l’Institut Valencià de Cultura. L’espectacle gira entorn de les cinc emocions bàsiques (alegria, tristesa, por, ira i fàstic) i tracta d’acostar la dansa contemporània a tots els públics, parant especial atenció en el sector més jove.
Laura Romero Valldecabres ens proposa en la secció “L’estetoscopi” un passeig per les narratives sonores i radiofòniques experimentals. Xicotetes píndoles on visita paisatges i mostra ficcions auditives no convencionals. El so com a instrument per ell mateix.
L’estetoscopi, també anomenat fonendoscopi, és un aparell sanitari utilitzat per a escoltar els sorolls interns del cos, com els batecs cardíacs o la respiració. Fou inventat pel metge francés René Laennec l’any 1816, qui es creu que sentia vergonya en acostar l’orella al pit nu de les seues pacients per a auscultar-les.
El pintor Theobald Chartran va retratar Laenec en plena auscultació directa, també anomenada immediata, a un malalt tísic (tuberculós) a l’hospital Necker de París. En la pintura podem veure com el metge subjecta el seu invent mentre un grup d’estudiants de medicina observa atentament l’escena des del lateral.
Des de la seua invenció, els models d’estetoscopi han sigut molts i molt variats, també fets de materials diversos. Seguidament podem veure la primera versió de Laennec, consistent en un senzill cilindre fusta, així com algunes de les variacions que s’han anat succeint en els dos-cents anys i escaig d’història de l’aparell.
Una frase suggerent xiuxiuejada. El xiuxiueig com a matèria artística. Un text senzill llegit en veu baixa, processada, filtrada. Una textura que acaba convertint-se en mantra. És l’univers íntim i particular de Hildegard Westerkamp, l’artista sonora que ens presenta Laura Romero.
“Comença escoltant els sons del teu cos mentre et mous. Són el més proper a tu, i estableixen el primer diàleg entre tu i l’entorn”
Westerkamp, d’origen canadenc, és una de les pioneres del paisatgisme sonor, la composició de gravacions de camp i de diferents tècniques d’enregistrament amb micròfons. A continuació podem escoltar la seua primera gravació publicada l’any 1989, Kits Beach Soundwalk, on la veu de l’artista descriu els ambients que hi van apareixent.
Notable és també la seua aportació sonora al cinema del director nord-americà Gus Van Sant, en pel·lícules com Elephant (2003) o Last Days (2005). En el tràiler de Paranoid Park (2007) hi ha una mostra dels ambients cinematogràfics inquietants que és capaç de crear.
Podeu escoltar més peces sonores de Westerkamp en el seu lloc personal.
La memòria gràfica del poble valencià viu als arxius de la Filmoteca. Milers de xicotetes gravacions familiars que s’entrellacen i conformen un acurat mapa genètic de la nostra història en minúscula. Rostres anònims i escenaris quotidians que ens conten històries d’un passat no tan llunyà des de la pantalla.
Parlem del cinema domèstic, el germà menut del cine, que està conformat per totes aquelles cintes rescatades del fons dels calaixos, i que l’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia s’encarrega de recopilar, estudiar i conservar.
La boda dels besavis, l’any que la tieta va ser reina de la falla o aquella vegada que va caure una nevada impressionant a València quan érem xiquets. Dies especials i fets quotidians capturats de manera amateur, innocent, però que suposen un testimoni fílmic fonamental per a entendre d’on venim, com hem canviat, com hem evolucionat i com hem progressat, nosaltres i el nostre entorn. L’arquitectura, els vehicles, els paisatges, la roba, els pentinats… Qualsevol detall és útil per a transportar-nos dècades enrere.
Els fenòmens meteorològics sempre han tingut un especial interés per als aficionats al cinema i vídeo domèstics. En el clip següent veiem un nombrós grup de xiquets que observen curiosos la nevada des de la finestra. Saben que els estan gravant, fan carasses a la càmera. Completa la postal un conjunt de teulades nevades d’una València en blanc i negre.
En el fragment següent, gravat en algun moment indeterminat dels anys 60, veiem una València en Falles amb rius de gent acudint a l’ofrena de la Mare de Déu. Una parella es fa un bes furtivament des d’un balcó, sabedora que s’està immortalitzant el moment, mentre una mare i un fill saluden somrients a la càmera. N’és una altra mostra del valor documental del cinema domèstic.
Redacció Cristina Quílez, Saray Puchades i Guillem Nicolàs
Producció Estela Martínez
Assessorament lingüístic Glòria Banyuls
Edició Francesc Bosch
Realització Arnau Múria
Disseny sonor Tere Núñez
Direcció Amàlia Garrigós
Continguts multimèdia Borja Pons
