Capítol 5 – La vida és un circ

Autòmats, malabars, monocicles, trapezis… Un racó ple de disfresses i una col·lecció de nassos de color roig. Estructures impossibles, teles penjades al sostre per on els acròbates s’enfilen amb facilitat.

Hui la nostra pallassa Estufeta de Cor ens porta de visita a l’Espai de Circ, un centre emblemàtic situat a Alboraia que serveix de punt de trobada d’un grapat d’artistes, no només de circ, sinó també d’altres disciplines com la dansa, el teatre o la música.

A l’Espai s’investiguen i es desenvolupen les tècniques del circ, un art que abraça àrees tan diverses com l’esport, l’humor o la integració des d’un vessant pedagògic i social. S’escolten riures darrere d’una porta. Ens colem a una classe del taller de clown.

L’Espai de Circ és la seu de l’Associació Valenciana de Circ, que fou creada per un grup inicial de deu persones l’any 2003 amb l’objectiu de dignificar el món del circ i portar-lo a nous escenaris. Va començar a treballar des d’un local al carrer Goya, i des d’allà va anar creixent fins a convertir-se en el referent que és en l’actualitat.

Per a més informació, podeu visitar el web de l’Associació Valenciana de Circ o el seu compte de Facebook. També podeu consultar el catàleg de l’Associació de Professionals del Circ de la Comunitat Valenciana, que compta amb el suport de l’Institut Valencià de Cultura i reuneix un extens ventall de propostes i artistes.

Ens dirigim ara cap al sud per visitar El Disparate, un altre espai de circ, situat a la ciutat d’Alacant, que va obrir les seues portes l’any 2009.

Elena Ludwig, acròbata, productora i membre d’El Disparate, explica la dificultat de trobar espais que cobrisquen les necessitats específiques dels artistes d’aquesta disciplina i dels seus espectacles i entrenaments. El cas d’aquest espai de circ no és una excepció. Al llarg de la seua trajectòria ha hagut de canviar de localització fins a quatre vegades.

Descobrim documents i objectes que s’han anat acumulant al llarg del temps al si de les societats musicals valencianes que formen part essencial de la nostra memòria i patrimoni cultural i que cal recuperar, conservar i divulgar. Això és el que fa “Música a la llum”, una iniciativa de l’Institut Valencià de Cultura en col·laboració amb Bankia i la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV).

Des dels inicis de 2017, un equip de tècnics, amb el suport dels responsables de cada societat, arreplega informació detallada sobre els arxius musicals i administratius de les bandes i qualsevol altre patrimoni d’interés.

Aquesta informació està a l’abast de tots els interessats a través del web del projecte, que conté un mapa de les societats musicals adherides a la iniciativa, una descripció dels seus arxius i on també es poden trobar audiovisuals, textos, discos i estudis sobre la música de vent i els seus creadors.

Mostrem ara un fragment de l’entrevista a Fernando Codina i Juan Pelegrí, arxivers de l’SMI Santa Cecília de Cullera, en què expliquen els orígens del seu arxiu i les tasques primitives d’indexar i organitzar les obres.

“Música a la llum” ha enregistrat quatre discos en col·laboració amb la Jove Banda Simfònica de la FSMCV, en els quals s’interpreten peces recuperades d’autors com ara Salvador Giner, José Manuel Izquierdo, o Ruperto Chapí entre altres.

En el programa coneixem el canal de Youtube En clau de vents, el qual recupera obres de música per a banda escrites abans de 1950.

En el cinema, com a l’univers, el temps és relatiu. La qualitat no està renyida amb la durada, en absolut. I la prova és que al cinema valencià tenim autèntiques joies condensades en capsetes de no més de 30 minuts.

En la lluna de cinema fem una ullada a la producció valenciana de curtmetratges de la mà de Dora Martí, responsable de Promoció i Curtmetratges de la Filmoteca Valenciana. El seu departament és l’encarregat de fer valdre un format sovint considerat menor, però capaç de contar històries en poc temps amb l’habilitat de commoure, emocionar o impactar tant o més que el seu germà major, el llargmetratge.

Fem un repàs als noms propis del curtmetratge valencià i les pel·lícules clau dels últims anys, les quals acumulen un bon grapat de premis i nominacions als Goya.

El Deseado, d’Óscar Bernàcer

Vicente ha tingut una infància plena. Tot en la seua vida és aparentment normal, fins que la notícia dels bebés robats salta als mitjans de comunicació i, trenta-huit anys després, descobreix que va ser comprat. Aquesta és la història de Deseado, un dels últims treballs d’Óscar Bernàcer, candidat a la nominació a la 35a edició dels Goya. Els seus curtmetratges han pogut veure’s en centenars de festivals i multitud de televisions de tot el món, sumant més de 170 premis, dues candidatures als Goya i la nominació al Méliès d’Or.

El ataque de los robots de Nebulosa, de Chema Garcia

Els premiadíssims curts de Chema García Ibarra —acumula gairebé 200 guardons— han viatjat per festivals de tot el món com Berlín, Sundance o Sant Sebastià. Probablement aquest treball, El ataque de los robots de nebulosa, és el seu curtmetratge més internacional i lloat. La pel·lícula està rodada a Elx, on viu i tracta d’ambientar sempre els seus films l’il·licità, que ha acabat fa poc la producció del seu primer llargmetratge, Espíritu Sagrado.

Metamorphosis, de Carla Pereira

Ha complit els trenta i encara viu amb sa mare. Taciturn i turmentat, ha perdut definitivament tot contacte amb la realitat. Una nit, aprofitant l’absència de sa mare, decideix alliberar-se dels seus dimonis interiors. Aquesta és la trama de Metamorphosis, el curt codirigit per Carla Pereira i Juanfran Jacinto nominat a la 35a edició dels Goya per a millor curtmetratge d’animació.

Natural de Buenos Aires, Carla Pereira va acabar establint-se a València on s’ha format i ha desenvolupat la seua carrera especialitzada com a animadora de stop-motion.

Una carta oblidada en el folre d’un abric antic desperta la curiositat de la treballadora d’una tintoreria. El abrigo rojo és un dels treballs que ha realitzat Avelina Prat en format curtmetratge.

Des de 2004 treballa com a script (secretària de rodatge), ha participat en més de trenta llargmetratges amb directors com Fernando Trueba, Cesc Gay, Manuel Martín Cuenca, Javier Rebollo, David Trueba o Lucile Hadzihalilovic. També és programadora en el Festival Internacional Cinema Jove de València.

Ha escrit i dirigit un documental i diversos curtmetratges. Un dels seus últims curts, 3/105, codirigit amb Diego Opazo, va ser seleccionat en el Festival de Venècia. I ara prepara el seu primer llargmetratge, Vasil, produït per Diferent Films.

El enigma del chico croqueta, de Pablo Llorens 

Àlex Garcia, una estrella televisiva oblidada, es converteix en objecte de la teleporqueria més cruel, però la seua vida fa un gir inesperat quan una organització secreta vol interrogar-lo sobre assumptes misteriosos, la qual cosa el porta a descobrir la veritat sobre el seu fracàs i que uns invasors marcians van darrere d’ell amb intencions sinistres. El enigma del chico croqueta és un dels seus treballs més afamats, premiat amb el Goya a millor curtmetratge d’animació en 2005. 

Pablo Llorens és un dels referents nacionals més grans del panorama de l’animació i la tècnica de l’stop-motion. L’alcoià es va dedicar des de molt jove a animar amb plastilina i un dels seus primers curtmetratges, Caracol, col, col (1995) va rebre també el Premi Goya al millor curtmetratge d’animació. La seua activitat s’ha estés  també a la realització de videoclips musicals, sèries d’animació per a televisió, llargmetratges i espots publicitaris.

Curt Creixent és un espai de trobada sobre el curtmetratge. L’objectiu és compartir experiències sobre com programar, distribuir, comunicar i gaudir dels curts en el context del cinema actual, amb perspectiva internacional i pensant especialment en l’espectador.

Les jornades de Curt Creixent, organitzades per l’Institut Valencià de Cultura i  Cinema Jove en col·laboració amb Some Like It Short, busquen reunir i relacionar els professionals i estudiants de l’audiovisual, la cultura i l’educació i fer valdre l’enorme i creixent potencial creatiu, industrial, social i cultural del cinema breu.

Un dels espais on major recorregut té el curtmetratge és en els festivals de cinema i en els certàmens especialitzats en aquest format. Des de l’any 2014, l’Institut Valencià de Cultura dibuixa un mapa amb els festivals de cinema que se celebren arreu de la geografia valenciana, amb el qual pretén recollir les dades més rellevants d’aquests. Tal com es va proposar per primera vegada des de la seua creació, FestiMapp s’encomana com l’oportunitat de crear un espai on tots els festivals del territori puguen compartir les seues visions, els seus valors i les seues propostes de futur.

Podeu veure el llistat complet de festivals del circuit i l’informe del projecte de l’edició del 2020.

Filem curt és també el nom que rep l’aposta de la televisió d’À Punt Mèdia per donar visibilitat al sector audiovisual valencià. Una finestra oberta al món del curtmetratge fet al nostre territori amb una durada de 50 minuts i una aposta transmèdia. Podeu veure tots els capítols a la carta des del web d’À Punt Média.

Capítol 2: Accidents sonors.

Estem a la Vall d’Alcalà, a la Marina Alta. En aquesta nota de so no ens mourem, en compte de viatjar ens quedarem molt quiets i callats, asseguts en un pedrís del carrer del Calvari. Pareu l’orella perquè el nostre col·laborador Edu Comelles ens presenta alguns dels seus accidents sonors.

Les campanes d’un poble menut. Un cotxe que passa. Una fonteta d’on brolla l’aigua constantment. Uns xiquets jugant al carrer i un adult que els crida l’atenció: “Eixa boqueta!”.

La peça A fer la mà, considerada per l’autor com un xicotet tresor, va ser realitzada de colp i sense editar-ne el so, tal com va succeir just després de prémer el botó de gravar. D’una forma màgica, diferents elements sonors es conjuguen per a formar una música composta a partir de sons aleatoris i en canvi constant. Un moment únic i irrepetible en què diferents elements de la natura es posen d’acord per a crear un moment de bellesa passatgera, efímera i fugaç. El que els japonesos anomenen sharawadji.

Són situacions fortuïtes, encontres ocasionals amb paisatges sonors insòlits, accidents sonors estranys i únics que per fortuna hom va arribar a temps a gravar i conservar-ne el registre per curt que fora.

Com en aquesta botiga d’ocells exòtics a Madrid, on escoltem una xiqueta demanant silenci a les aus que canten mentre gesticula amb les mans com una directora d’orquestra.

O en aquesta altra ocasió en què Edu Comelles va gravar tot el tràfec d’uns músics muntant escenaris i instruments per a un concert en un vaixell de fusta amarrat al Tàmesi, a Londres.

Com veiem, de vegades la gravació més fortuïta i accidental pot ser el detonant d’un riu de creativitat. Això és precisament el que li passà a Justin Vernon, també conegut com a Bon Iver. El músic nord-americà treballava en el seu darrer disc quan va registrar un xicotet arxiu de so, un error de gravació que al final esdevingué el que primer escoltem d’aquest disc i el que, segons ell, desencadenà la resta de l’àlbum.

Redacció Cristina Quílez, Saray Puchades i Guillem Nicolàs
Producció Estela Martínez
Assessorament lingüístic Glòria Banyuls
Edició Francesc Bosch
Realització Arnau Múria
Disseny sonor Tere Núñez
Direcció Amàlia Garrigós

Continguts multimèdia Borja Pons