Capítol 8 – Lutiers
Durant l’Edat Mitjana, les trobadores i poetesses foren silenciades o van haver de recórrer a l’anonimat per poder expressar-se. Dones de la noblesa que sabien llegir i escriure, tocar instruments i parlar en públic, i que van crear composicions que han arribat als nostres dies des dels segles XII i XIII. Figures que la cantant i investigadora Mara Aranda ha rescatat de l’oblit en Trobairitz, treball que ens presenta en directe a l’estudi.
Mara Aranda ens visita des de la lluna de música, acompanyada del seu inseparable Jota Martínez, per delectar-nos amb una mostra del seu treball. Escoltem Na Maria pretz e fina valors, interpretada en directe a l’estudi de Les cinc llunes.
Mara Aranda dirigeix el Centre Internacional per a la Investigació i Interpretació de la Música Medieval (CIMM), ubicat al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. El centre naix com un complement a la formació acadèmica i una oportunitat per a la formació en diferents àrees de la disciplina musical a l’Edat Mitjana.
Jota Martínez és especialista en instruments de la tradició medieval espanyola i col·laborador habitual de Mara. El seu disc Instrumentos para loar a Santa María és un àlbum del seu projecte, l’Ensemble Alfonsí, fruit del treball de reconstrucció de 70 instruments musicals de l’època d’Alfons X el Savi, amb el qual ha rebut el Premi Carlos Santos a la música valenciana.
La parella d’artistes ens presenta alguns d’aquests instruments que han portat a l’estudi de Les cinc llunes, les peculiaritats de cadascun i com sonen. La cítola o guitarra medieval pertany a la família d’instruments de corda pinçada. Compta amb quatre cordes i és l’avantpassat de la guitarra tal com la coneixem hui en dia.
La del músic i lutier és l’única col·lecció íntegra que existeix en el món de l’Instrumentàrium musical alfonsí, un catàleg impressionant d’instruments de diverses formes i grandàries, construïts també a partir dels materials més variats: fusta, pell, os, tendons d’animals, budell…
Per a construir les peces, Jota ha estudiat durant dècades els còdexs alfonsins i les seues il·lustracions per tal de reproduir els instruments que hi apareixen, de manera que els ha recuperat de l’oblit i els ha donat una nova oportunitat en un context molt diferent del qual van viure.
Mara ens explica les característiques d’aquests instruments tan peculiars, els quals considera que tenen ànima i energia pròpies.
Podeu escoltar com sonen tots aquests instruments al disc Instrumentos para loar a Santa María, allotjat en el perfil de Spotify de l’Ensemble Alfonsí.
Seguiu capbussant-vos en el particular món de la música medieval en el web de Jota, consultant l’ampli instrumentàrium (catàleg d’instruments) de què disposa o revisant l’extensa discografia que amb els anys ha anat acumulant.
També podeu visitar la pàgina del CIMM (Centre Internacional de Música Medieval de la Valldigna) o el web de Mara Aranda.
La plastilina no és cosa només de la xicalla. Tradicionalment, l’animació s’ha associat exclusivament a les històries infantils. Pablo Llorens, un dels noms referents per excel·lència en l’animació a casa nostra i en l’àmbit estatal, es reivindica contra el tòpic.
La història de Molecular Zombie n’és un bon exemple. Aquest curtmetratge en clau de comèdia terrorífica fantàstica versa sobre els dilemes de la paternitat i combina criatures animades amb actors i escenaris reals. Una història d’allò més surrealista, amb tocs de ciència-ficció i gore, clarament enfocada a un públic adult.
Dos dels curtmetratges de Pablo Llorens han rebut el màxim guardó que s’atorga en el panorama del cine espanyol, el Goya. L’alcoià ha guanyat l’estatueta de millor curtmetratge d’animació pel seu treball en Caracol, col, col (1996) i en El enigma del chico croqueta (2005).
Llorens va dedicar aquest segon guardó, entre altres persones, a tots els animadors valencians, un sector en auge que no para de collir reconeixements per les seues obres.
El treball de Pablo Llorens no acaba en els curtmetratges. El creador ha aplicat la seua experiència en animació a moltes altres disciplines i formats com ara sèries de televisió, espots i campanyes publicitàries o treballs per a la indústria musical. Una bona mostra és aquest videoclip del tema Alta Fidelidad, de Lori Meyers, un dels grups més destacats del panorama del pop-rock indie espanyol. Aquest treball d’stop-motion de Llorens va resultar guanyador al concurs convocat pel grup per donar imatge a la seua música.
Capítol 3: Màquines que fan soroll
Som al reter (o classificador de carbons) del mític pou miner Maria Luisa, a Langreo, enmig de les conques mineres asturianes, des d’on reivindicarem el soroll de les màquines com a forma d’art. Edu Comelles ens convida a delectar-nos amb els ritmes, estridències i potència del soroll. Aquesta Nota de so va de màquines, vagonetes plenes de carbó i rock and roll. Pareu l’orella.
Ens trobem rodejats d’un paisatge sonor a dalt del castellet del pou María Luisa, una de les explotacions mineres de carbó més emblemàtiques d’Astúries, a hores d’ara desaparegut per complet.
El documental sonor que hi va realitzar el nostre fonografista i que podeu escoltar íntegrament a continuació es va realitzar l’any 2013, tres anys abans que el pozu María Luisa tancara per sempre després d’una agònica mort de la mineria asturiana. En tota la gravació podem escoltar de fons un so constant, el de la sala de compressors, on tota l’electricitat necessària es traduïx en un so constant, profund i homogeni. Un tipus de so que en anglés es coneix amb el nom de drone i que curiosament és també com es coneix el mascle de l’abella, l’abellot.
I és que l’amor, el gust i les ganes d’escoltar soroll es remunten a principis del segle XX quan l’artista italià Luigi Russolo escrigué L’art dels sorolls. En eixe text pioner, Russolo animava el lector a delectar-se amb els sons de la ciutat contemporània, el trànsit, la indústria i fins i tot la maquinària de guerra. A continuació podem veure l’artista amb el seu ajudant Ugo Piatti al seu laboratori de Milà.
Amb el temps, eixe text i les idees de Russolo que en el seu moment es consideraren polèmiques i radicals, s’han convertit en un element més de la cultura popular àmpliament acceptat. Al podcast especialitzat Tácticas de Choque, al capítol que rep el nom de La canción más peligrosa del mundo, podeu trobar-ne una anàlisi detallada al respecte.
Així que si vos agraden els sorolls desapareguts de la mineria asturiana i els pensem i els reflexionem un poc hi trobarem connexions amb el rock-and-roll que ens dugué la distorsió de les guitarres.
Redacció Cristina Quílez, Saray Puchades i Guillem Nicolàs
Producció Estela Martínez
Assessorament lingüístic Glòria Banyuls
Edició Francesc Bosch
Realització Arnau Múria
Disseny sonor Tere Núñez
Direcció Amàlia Garrigós
Continguts multimèdia Borja Pons
