Capítol 11 – Convivència
L’ofici del teatre és tant vell com desconegut. No obstant això, la professió teatral valenciana és relativament recent. L’actriu Pilar Almeria repassa els esdeveniments clau que s’han succeït en les últimes dècades per tal de dignificar i professionalitzar la tasca dels actors i les actrius, en especial, durant l’etapa de creació de l’Estatut d’Autonomia i quan va nàixer l’Escola Superior d’Art Dramàtic (l’ESAD) l’any 1982 i l’estrena de la Radiotelevisió Valenciana, el 1989.
L’inici de les emissions d’RTVV va suposar un punt d’inflexió per als professionals de la interpretació perquè obria un ventall de possibilitats laborals, des dels doblatges en valencià de pel·lícules fins als dramàtics o els infantils. La primera producció de ficció pròpia d’aquella jove tele pública va ser Benifotrem, la clàssica sèrie dirigida per Toni Canet i emesa l’any 1995, que comptava amb unes joves Rosana Pastor, Álvaro Báguena, Joan Monleón i Amàlia Garrigós, entre altres.
Un altre recurs interessant per als intèrprets valencians és l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV), que compta amb una extensa guia d’artistes i una revista periòdica, l’eq’iliquà, on analitzen el sector i tracten temes d’interés per als que s’hi dediquen.
En la vessant acadèmica destaca la desaparició de l’Art Dramàtic del Conservatori de Música per a crear-se l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València (ESADV), així com la catalogació d’aquesta disciplina com a estudi superior l’any 1992, equiparant-ho amb la llicenciatura universitària.
Pilar Almeria ens explica la necessitat d’una seu com cal i amb un escenari per a l’Escola d’Art Dramàtic, deute històric que els polítics valencians tenen amb la professió valenciana. L’Escola està allotjada actualment a l’extrem del Campus de Vera, en un edifici vell i amb moltes mancances d’infraestructures.
A continuació veiem un recull del treball de l’alumnat de l’assignatura d’Interpretació davant de la Càmera II, de tercer curs.
Escoltem una forta tempesta. El vent bufa agressivament i les branques dels arbres es sacsegen al seu compàs. És l’huracà Irma unes poques hores abans d’arribar a l’Havana el 9 de setembre de 2017. Des de l’interior d’un balcó envidriat trobem Renata amb un micròfon a la mà, enregistrant el paisatge sonor d’allò que està a punt de succeïr.
En la secció “L’estetoscopi” Laura Romero Valldecabres ausculta l’univers sonor de Renata Román, l’autora brasilera a les peces de la qual trobem una deconstrucció constant de les paraules. A partir dels intents de comunicació amb un llenguatge completament desconegut, en crea un de nou gairebé no idiomàtic.
A continuació podeu escoltar la peça Ornitorrinco al complet, una obra que parteix del pensament de l’autora al voltant de les persones que viuen en països del Sud, on les seues històries estan plenes de contradiccions i de diversitat. Fa referències a autors que varen qüestionar “els sistemes de classificació” com Georges Perec, Jorge Luis Borges o Umberto Eco. Ornitorrinco (ornitorrinc) proposa escoltar sons que engloben aquesta complexitat d’identitats i els reflexos d’aquesta dicotomia en un país com el Brasil.
Com sonaria el teu propi dial de ràdio? La peça Her TZ planteja una escolta personal de ràdio en diferents contextos culturals. Renata va imaginar un nou dial radiofònic fet de talls d’ones sonores, sorolls, paraules i discursos deslocalitzats i col·locats en capes. Una ràdio entre tantes altres ràdios.
Valentina Tereshkova, Simone de Beauvoir, Angela Davis, Isabel Allende o la jove palestina Janna Jihad. Són algunes de les protagonistes de Female Voices, un collage de veus de dones de la història, conegudes i anònimes, que inclou material d’arxiu de les seues pròpies veus. La peça va ser comissionada pel programa de la ràdio austríaca Kunstradio per commemorar el centenari de la llei electoral universal i igualitària d’aquell país.
Si voleu conéixer més en profunditat Renata, podeu trobar tots els seus treballs sonors tant al seu blog com al seu perfil de SoundCloud.
L’escena de jazz valenciana és una de les més riques d’Europa. La periodista musical Marta Ramon elabora un text on narra la vida jazzística de la ciutat de València que té una història de quaranta anys amb un circuit d’alt nivell. Comptem amb la veu dels pioners del jazz valencià i amb Jorge García, cap de Documentació i Direcció Adjunta de Música de l’Institut Valencià de Cultura.
L’arribada de la Transició democràtica fou un dels factors que van propiciar el creixement de l’escena jazzística, ja que va comportar una major llibertat per a organitzar concerts i festivals en recintes com el Valencia Cinema, el club Tres Tristes Tigres o el Teatre Principal. Bona mostra d’això fou el Festival Internacional de Jazz. Mireu el cartell de la segona edició al Principal de València, obra de l’il·lustrador Miguel Calatayud.
A partir dels anys 80 van començar a programar-se de manera regular artistes de primer nivell com Dizzy Gillespie o Hank Jones.
El club Perdido va esdevindre una icona d’aquella incipient escena. “Tenia una aura de capella del jazz”, ha arribat a dir Jorge García. Artistes de la talla dels trompetistes Woody Shaw i Joe Newman, el guitarrista Jim Hall, el bateria Dannie Richmond, els saxofonistes George Adams i Bob Berg o els pianistes Mal Waldron i Barry Harris en són una mostra.
En aquesta fotografia, realitzada per Pepe i Rafa Aparisi, veiem en acció els Lou Benet Trio en un concert al club Perdido l’any 1982.
Pel que fa als primers músics autòctons d’aquella primera generació, tot el món coincideix a destacar la figura de Carlos Gonzálbez, un guitarrista que es va forjar de manera autodidacta escoltant música, transcrivint i tocant. No debades, quan el gran pianista Tete Montoliu visitava la nostra ciutat només volia tocar amb ell.
Alguns dels artistes que van compartir aquells inicis junt amb Gonzálbez segueixen sent a hores d’ara referents del jazz valencià. És el cas de Ramon Cardo, qui després d’una llarga carrera musical i pedagògica i algunes desavinences amb el món acadèmic més tradicional, segueix posant en marxa nous projectes amb força renovada i rodejat de talents joves emergents.
Un altre cas paradigmàtic és el de Perico Sambeat, considerat un dels grans del jazz espanyol, amb més d’una vintena de discos com a líder i més d’un centenar com a acompanyant. Destaquen treballs amb grans personalitats com Brad Mehldau o Kurt Ronsenwinkel. A continuació podeu veure el concert complet que va dedicar al músic Frank Zappa en l’emblemàtic festival Jazzaldia de Donostia l’any 2020.
Redacció Cristina Quílez, Saray Puchades i Guillem Nicolàs
Producció Estela Martínez
Assessorament lingüístic Glòria Banyuls
Edició Francesc Bosch
Realització Arnau Múria
Disseny sonor Tere Núñez
Direcció Amàlia Garrigós
Continguts multimèdia Borja Pons
